strong>“QUASI UNA FANTASIA”Concert del projecte final de carrera
Ferran Cullell i Massallé, piano
1ª Part
L. v. Beethoven: Sonata Op. 27 nr. 1 en Mi b Major “Quasi una Fantasia”
F. Chopin: Balada nr. 4 en Fa menor Op. 52
Pausa de 10 minuts
2ª Part
F. Liszt: Sonata en Si menor
“Quasi una Fantasia”
Amb aquest terme, que dóna nom al projecte, es vol fer referència a les obres musicals que, a partir de la producció de Beethoven i durant el romanticisme, han sigut exemples d'un acostament voluntari o inconscient de les formes Sonata i Fantasia. Aquestes dues formes havien estat molt independents durant els segles precedents; la sonata es basava en una estructura molt prefixada; 3 o 4 moviments de caràcter diferent i independent amb un primer moviment en “forma sonata”; i la fantasia en essència volia ser una obra de caràcter improvisatori on la experimentació formal i el virtuosisme hi solien estar molt presents. A partir de Beethoven la experimentació formal va creixent per arribar a un cert punt de llibertat a l'hora d'escollir una estructura formal. No es prescindeix de la forma, si no que aquesta queda lligada a les necessitats expressives i a les idees filosòfiques dels compositors.
Les tres obres que es presenten en el recital volen ser tres exemples de tres moments compositius que exemplifiquen molt bé al idea de l'acostament entre Sonata i Fantasia. Tot i així aquest acostament es dóna des de punts de partida oposats.
Beethoven parteix de la sonata clàssica i s'acosta cap al model de fantasia, per aquest motiu el compositor uneix els quatre moviments de la sonata Op. 27 nr. 1 per fer que la obra resulti més unitària. Per obtenir un resultat més efectiu utilitza recursos cíclics que fan que es creein ponts entre moviments, i per tant l'oïent observa la obra com un tot. D'altra banda la experimentació formal pròpia de la fantasia queda reflexada en el primer moviment, que prescindeix del model de “forma sonata” per adoptar un senzill A-B-A', model que degut a la seva senzillesa dóna molta llibertat al compositor.
Chopin i Liszt parteixen del punt oposat al de Beethoven; parteixen de la llibertat formal per retornar a la estructura de “forma sonata”, provablement degut a que aquesta forma tripartita i bitemàtica resulta molt efectiva en el desenvolupament d'idees contraposades. D'aquesta manera la quarta balada de Chopin parteix del seu orígen de forma narrativa i fantàstica, i es desenvolupa en una estructura que és fàcilment relacionable amb la “forma sonata”, és a dir: exposició-desenvolupament-reexposició.
La Sonata en Si menor de Liszt representa un del punts culminants pel que fa a desenvolupament de la forma i del contingut. Aquesta parteix del mateix punt que la quarta balada de Chopin però el compositor hongarès la fa arribar a uns nivells de extensió i complexitat molt alts. La essència de la sonata rau en les idees melòdiques que van evolucionant al llarg de tota la obra de la mateixa manera que ho fan els Leitmotivs wagnerians. Així dins d'una estructura formal de “forma sonata” aquestes idees van canviant dins del llargament qüestionat marc literari del mite de Faust.
